La implantació de l’edifici del Museu Arqueològic de Ca n’ Olivé parteix d’un principi de respecte a un lloc de les característiques del Turó de Ca n’Olivé, un entorn natural privilegiat, tant per la seva morfologia física, com pel seu valor arqueològic. És per això que des del primer moment mirem de plantejar-nos una intervenció que estableixi un diàleg actiu i compromès amb el lloc en què s’implanta. Això no implica una intervenció falsament mimètica, sinó més aviat és una lluita física entre un edifici i una muntanya.

L’edifici pretén robar un espai buit a la massa sòlida per a fer-lo habitable, un espai matricial que ens acull i que acaba donant lloc a un edifici realment integrat al turó i a l’entorn.

Des d’aquest punt de partida l’edifici pot explicar-se molt gràficament pensant en dos plànols verticals metàl.lics que penetren a la muntanya per una escletxa que aquesta té, tallant-la, per, una vegada dins i amb l’ajut de la pressió interna de la gent que passa entre aquests dos murs verticals, aquests es van deformant progressivament per donar cabuda a l’activitat que la gent ha de desenvolupar.

Aquesta manera metafòricament violenta d’intervenir a la muntanya, acaba donant lloc a un edifici indissociable de la mateixa. Interiorment l’edifi és clar i està il.luminat gràcies a uns patis verticals, que a manera de profunds lluernaris, transporten la llum a l’interior fosc que d’altra manera seria aquest forat a la muntanya.

L’imatge exterior de l’edifici insisteix en la idea d’aquest agresiu pla metàl.lic que ha sigut capaç de tallar la muntanya i desprès deformar-se per acció de l’ocupació de la gent.

Un revestiment a base de plaques de xapa d’acer laminat en calent. Una imatge exteriorment dura que protegeix un interior clar, amable i lluminós.